PROJECT SCHEHEREZADE

PROJECT SCHEHEREZADE, created with an international, multidisciplinary vision, is a nonprofit entity whose mission is to document, divulge and promote female ingenuity, knowledge and creativity throughout history by using traditional methodologies, as well as new technologies to project the dissemination of this information.  

We are at a unique moment in our history given that four generations are simultaneously coexisting with the capabilities to connect without the limitations of time and space. 

We can redefine the cultural platform through new technologies and create an innovative cultural network without biases of race, gender, politics and religions.

In order to accomplish this, we delve into all aspects of culture defined as information that is not genetically obtained. Research, knowledge and education will be coupled with the creation of spaces, methodologies, and broadcast channels utilizing multiple platforms, including; presentations, seminars, conferences, workshops, courses, round tables, interviews, documentaries, exhibitions, debates, literary meetings, poetry recitals, cultural capsules and publications. 

Please complete a Contact form to become a member of this association. There is no fee, contributions are voluntary. For any questions please send us an email or FB message.

CONTACTE:

https://www.facebook.com/projectscheherezade/

http://projectscheherezade.blogspot.com.es/

https://www.facebook.com/groups/projectscheherezade/

projectscheherezade@gmail.com

L' OBLIDAT ORIGEN DEL "DIA DE LA MARE"

El 1870 l'escriptora nord-americana Julia Ward va convocar a totes les mares del món a rebel·lar-se contra la guerra, en una punyent proclama pacifista que manté la seva vigència.

La proclama convocava a un Congrés Internacional de Mares per promoure aliances entre diferents nacionalitats i l'arranjament amistós de qüestions internacionals.

Les reaccions conservadores van aconseguir traduir aquella proposta en la celebració comercial del Dia de la Mare que s'ha generalitzat en bona part del món.

Alceu-vos, dones d'avui! Alceu-vos totes les que tenen cors, sense importar que el seu baptisme hagi estat d'aigua o llàgrimes! Digueu amb fermesa: "No permetrem que els assumptes siguin decidits per agències irrellevants. Els nostres marits no tornaran a nosaltres a la recerca de carícies i aplaudiments, pudor de matances. No es portaran als nostres fills perquè desaprenguin tot el que hem pogut ensenyar sobre la caritat, la compassió i la paciència'. Nosaltres, dones d'un país, tindrem massa compassió cap a aquelles d'un altre país, com per permetre que els nostres fills siguin entrenats per ferir als seus. Des del si d'una terra devastada, una veu s'alça amb la nostra i diu 'Desarma! ¡Desarma! ' L'espasa de l'assassinat no és la balança de la justícia. La sang no neteja el deshonor, ni la violència és senyal de possessió.

Julia Ward, Proclama del Dia de les Mares, 1870

Julia Ward Howe (1819-1910) A mitjan segle XIX, quan a tot el món es començaven a sentir cada vegada amb més força veus a favor de la igualtat entre sexes i races, van ser moltes les dones que van destacar com a grans lluitadores d'aquestes causes. Una d'elles va ser Julia Ward Howe. D'idees liberals, abolicionista i posteriorment sufragista, va passar a la història per les seves reivindicacions socials. Una d'elles va ser la creació del dia de la mare com a moment en què es enaltís l'important paper que exercien les dones en aquesta faceta de la vida. Lluitadora incansable, la seva vida personal no va ser en absolut un camí de roses.

Julia Ward va néixer el 27 de maig de 1819 a Nova York. Filla de Samuel Ward, un banquer d'èxit de Wall Street, tot just va conèixer a la seva mare, Julia de Rush Cutler. Poeta i mare de set fills, va morir en 1824 en donar a llum a l'últim d'ells.

Samuel es va fer càrrec dels seus fills, cosa que no sempre va ser fàcil. Júlia, una nena intel·ligent i àvida de coneixements, va buscar allà on va poder la manera d'ampliar el seu saber. Els llibres que el seu germà Sam va portar d'Europa van servir per formar Julia en unes idees liberals que contrastaven amb el puritanisme calvinista del seu pare al que sempre va voler i va respectar.

Després de la mort del seu pare en 1839, ella i dues de les seves germanes es van anar a viure amb Sam i la seva dona Emily Astor qui les va introduir en la societat novaiorquesa. Però la felicitat de la família va acabar dràsticament dos anys després amb la mort de la seva cunyada i el nadó que havia acabat de tenir.

A l'abril de 1843 Julia va conèixer a Samuel Gridley Howe, un metge amb idees liberals com ella, defensor de l'abolicionisme i del dret a l'educació de persones desfavorides. Però si Julia creia que les idees igualitàries del seu marit anaven a reflectir també en el seu matrimoni es va equivocar-se de ple. Aplicant una doble moral, Samuel va obligar la seva dona a recloure's a casa i exercir el paper d'esposa i mare submisa i callada, sense idees ni opinions ni activitat pública de cap tipus. Vint anys més gran que ella, Samuel va arribar fins i tot a controlar tot el capital que havia heretat Júlia, tot i les protestes de la família de la seva esposa.

Reclosa a Boston, allunyada dels seus germans, els sentiments de Julia es van sumir llavors en una lluita interna entre l'amor al seu marit i els seus cinc fills i la sensació d'injustícia que planava sobre ella i moltes altres dones en la mateixa situació. I com ja va fer estant a casa del seu pare, Julia no es va resignar i va continuar amb la seva formació autodidacta i l'escriptura en secret d'un llibre de poesia.

El llibre va ser publicat de forma anònima sota el títol Flors de passió. Però per desgràcia de Julia, el seu espòs aviat va saber que havia estat la seva pròpia dona qui havia escrit aquesta col·lecció de poemes desafiant les ordres estrictes que havia deixat ben clares des del primer moment.

A punt va estar de perdre-ho tot però Sam va aconseguir superar el que considerava una traïció de la seva dona i el matrimoni no es va trencar. Després d'aquell episodi, Julia no es va resignar a tornar a la reclusió de la llar i va continuar estudiant i escrivint.

En 1869 Sam i Julia Howe van ser convidats pel president Abraham Lincoln a visitar un campament de l'exèrcit de la Unió en Virgina. Durant la visita a prop del riu Potomac, van escoltar una trista cançó composta per als oficis religiosos que parlava del cos sense vida d'un soldat anomenat John Brown.

James Freeman Clarke, un clergue coneixedor del talent per a la poesia de Julia, la va animar a refer la lletra d'aquell himne trist i convertir-lo en el famós himne de la batalla de la república.

A partir d'aquest moment va aconseguir certa llibertat i va començar a implicar-se en diferents activitats relacionades amb l'activisme femení. Entre les iniciativa que va emprendre destaca la trobada anual de dones de Ministres, la fundació de l'Associació per a l'avanç de la dona en la societat i el seu nomenament com a presidenta del Club de Dones de Nova Anglaterra.

Quan Julia Ward va enviduar, al gener de 1876, els diners que creia anava a rebre i que el seu marit havia estat retenint durant la seva vida en comú, va resultar ser molt menys del que ella creia, doncs Samuel s'havia gastat part de la seva herència familiar. Així i tot, tot i ser una dona vídua sense pocs recursos, l'alliberament que va sentir va compensar amb escreix la seva situació econòmica. "Inici avui la meva nova vida", escrivia al seu diari després de la mort de Samuel.

Des de llavors, i fins a la seva mort el 1910, Julia Ward va treballar de manera incansable en favor dels drets de les dones. Va escriure una biografia sobre la periodista feminista Margaret Fuller, informes i assajos sobre les injustícies socials i fins i tot llibres de viatge. La seva obra escrita li va valer arribar a ser la primera dona triada per formar part de l'Acadèmia Nord-americana de les Arts i les Lletres. Entre seves múltiples reivindicacions, Julia va defensar sempre la importància de les dones en el seu paper de mares, com a garants dels valors humans i transmissores de les virtuts fonamentals dels homes. La seva defensa de les mares es va veure materialitzada anys després de la seva mort. El 9 de maig de 1914 el president dels Estats Units Woodrow Wilson va signar una resolució del Congrés en la qual s'establia el segon diumenge de maig com a dia de la mare. Quan Julia Ward va morir el 17 d'octubre de 1910, van ser molts milers de persones les que van assistir al seu funeral, rendint homenatge a una de les dones que més va lluitar en favor dels drets femenins en els últims anys del segle XIX.

Fonts:

https://www.britannica.com/biography/Julia-Ward-Howe

https://www.poetryfoundation.org/poems-and-poets/poets/detail/julia-ward-howe

http://www.biography.com/people/julia-ward-howe-9345293

http://www.mujeresenlahistoria.com/2013/07/reivindicando-las-madres-julia-ward.html

BIBLIOGRAPHY

• (Published anonymously) Passion-Flowers, Ticknor & Fields (Boston, MA), 1854.
• (Published anonymously) Words for the Hour, Ticknor & Fields (Boston, MA), 1857.
• The World's Own, Ticknor & Fields (Boston, MA), 1857.
• A Trip to Cuba, Ticknor & Fields, (Boston, MA) 1860.
• Battle Hymn of the Republic, Oliver Ditson (Boston, MA), 1862.
• Later Lyrics, Tilton (Boston, MA), 1866.
• From the Oak to the Olive. A Plain Record of a Pleasant Journey, Lee & Shepard (Boston, MA), 1868.
• Memoir of Dr. Samuel Gridley Howe... with Other Memorial Tributes, Howe Memorial Committee (Boston, MA), 1876.
• Modern Society, Roberts Brothers (Boston, MA), 1881.
• Margaret Fuller, Roberts Brothers (Boston, MA), 1883.
• Is Polite Society Polite? And Other Essays, Lamson, Wolffe (Boston, MA, and New York, NY), 1895.
• From Sunset Ridge: Poems Old and New, Houghton, Mifflin (Boston, MA), 1898.
• Reminiscences 1819-1899, Houghton, Mifflin (Boston, MA), 1899.
• Original Poems and Other Verse Set to Music as Songs, Boston Music (Boston, MA), 1908.
• (Edited by Laura E. Richards) At Sunset, Houghton, Mifflin (Boston, MA), 1910.

FURTHER READINGS

BOOKS

• Dictionary of Literary Biography, Volume 1, Gale (Detroit, MI), 1978.
• Dictionary of Literary Biography, Volume 189, Gale (Detroit, MI), 1998.
• Encyclopedia of World Biography, Gale, 1998.

LES 1001 VOL.II

LES 1001 són composicions que narren les experiències diàries viscudes per un dels dos personatges principals Scheherezade a Ganesha. Ells dos seran el fil conductor que mitjançant  el seu singular univers simbòlic ens faran evocar i retornar als clàssics contes de Les Mil i una nits. I emulant a totes les narradores lletraferides que, des de la primera foguera, ens varen transmetre els coneixements adquirits amb l'experiència i l'amor compartit per la memòria d'aquells que han estat, són i seran part de la nostra humanitat; ens ofereixen, amb aquest diari personal un viatge cap a l'infinit, a través del llenguatge universal que és el símbol, en un context multicultural, que transmet l'ocult i secret a la vista de tots. És el reconeixement de l'altre. De l'alteritat. És unió.

Els grans avenços tecnològics, l'abast, la metodologia i la velocitat en què es desenvolupen fan que sigui de vital importància que en els inicis del segle XXI la simbologia sigui una prioritat, atès que l'estudi dels símbols és el mitjà per recuperar les formes i el contingut com a agent cohesionador de les diferents manifestacions espirituals de l'ésser humà al llarg del temps i de les cultures.

No és possible reconstruir l'univers simbòlic fonamentat en les correspondències entre les diferents parts de la creació sense l'experiència personal. Pico de la Mirandola ja afirmava al segle XV que "La màgia és la part pràctica de la ciència natural", i aquesta pràctica és pensament simbòlic.

L'art simbòlic és l'art màgic, "l'origen de l'art no és resultat i una necessitat estètica com generalment es creu, és el resultat d'una necessitat de dominació màgica" sentència Louis Cattiaux.

El simbolisme i la màgia són una mateixa cosa, entenent els símbols com imatges, visuals, sonores, corporals, etc., amb els quals l'home es reuneix amb la vida de la natura, que no veu com una cosa separada d'ell mateix, donat que no ho és.

Els símbols que van crear els pobles arcaics permeten a l'home del segle XXI recuperar l'aliança amb els elements naturals sempre que abandoni el seu estudi com a mera obra d'art o document antropològic.  Els mites antics en general eren formes màgiques que conciliaven als homes amb la vida interior de la natura, aquella en què els elements (els déus) es complemen ten en la unitat homogènia de la vida que no mor.

Els símbols són vius en la mesura que contenen la potència de la vida. La màgia operativa és el que passa en l'art en contemplar una creació artística que ens atrau o ens deixa indiferents i també succeeix en l'univers simbòlic. Si els símbols estan vius concorden amb l'esdevenir del creat i travessen els diferents nivells de la realitat, des de la més inferior a la més elevada o de la més subtil a la més concreta.

A la trobada del particular amb l'universal s'ha anomenat vibrato. En contemplar la naturalesa hauria de passar el mateix, les parts formen un tot que només es pot aprehendre per mitjà de la visió interior. Per penetrar en el vibrator de les formes naturals i en les correspondències que genera. El nostre viatge segueix als quatre elements: foc, aire, aigua i terra, ja que com va escriure Louis Cattiaux: "Els quatre elements formen l'alfabet amb el qual Déu ensenya als homes clarividents" ('El missatge retrobat' 5, 49).

En totes les tradicions l'home és el símbol per excel·lència. Tot el que hi ha a l'univers està contingut en l'home. Per això el cos humà és la representació del microcosmos relacionat amb els quatre elements de cadascuna de les parts del macrocosmos que l'animen i sustenten. En l'enfocament occidental aquesta representació és exterior, el cos humà contingut per l'univers simbòlic dels cercles concèntrics que representen el macrocosmos i que queda tan ben representat en les imatges de Hildegard von Bingen (s. XII) amb el seu Liber Divinorum Operum, mentre que en la tradició xinesa destaca el gravat de meditació taoista conegut com Neijing Tu, (618-907 dC).

En orient l'enfocament és des de l'interior, on s'accedeix al macrocosmos a través un viatge interior alquímic, amb la finalitat despertar centres energètics -mitjançant pràctiques de meditació, dieta, salut, sexualitat ...-, capaços de purificar el ser per assolir la vacuïtat del mal. I retornar a així a la unitat. En aquesta anatomia simbòlica el cos de l'ésser humà és el forn alquímic que conté tots els elements i que queda representat magníficament en el gravat de l'Neijing Tu, que descriu el mapa per aconseguir traspassar totes les barreres a traspassar per la nostra energia vital.

La simbologia ha de desvetllar allò que oculten els llenguatges. El nou i el vell són dues cares de la mateixa moneda. Tot i que els llenguatges i les contingències canviïn, el símbol parla de l'essencial, de l'experiència de l'essencial, ja que l'essencial en si mateix és profundament equívoc.  (Apunts del curs de Simbologia de la UB 2016/17).

LES 1001 VOL. I

LES 1001 són composicions que narren les experiències diàries viscudes per un dels dos personatges principals Scheherezade a Ganesha. Ells dos seran el fil conductor que mitjançant  el seu singular univers simbòlic ens faran evocar i retornar als clàssics contes de Les Mil i una nits. I emulant a totes les narradores lletraferides que, des de la primera foguera, ens varen transmetre els coneixements adquirits amb l'experiència i l'amor compartit per la memòria d'aquells que han estat, són i seran part de la nostra humanitat; ens ofereixen, amb aquest diari personal un viatge cap a l'infinit, a través del llenguatge universal que és el símbol, en un context multicultural, que transmet l'ocult i secret a la vista de tots. És el reconeixement de l'altre. De l'alteritat. És unió.

Els grans avenços tecnològics, l'abast, la metodologia i la velocitat en què es desenvolupen fan que sigui de vital importància que en els inicis del segle XXI la simbologia sigui una prioritat, atès que l'estudi dels símbols és el mitjà per recuperar les formes i el contingut com a agent cohesionador de les diferents manifestacions espirituals de l'ésser humà al llarg del temps i de les cultures.

No és possible reconstruir l'univers simbòlic fonamentat en les correspondències entre les diferents parts de la creació sense l'experiència personal. Pico de la Mirandola ja afirmava al segle XV que "La màgia és la part pràctica de la ciència natural", i aquesta pràctica és pensament simbòlic.

L'art simbòlic és l'art màgic, "l'origen de l'art no és resultat i una necessitat estètica com generalment es creu, és el resultat d'una necessitat de dominació màgica" sentència Louis Cattiaux.

El simbolisme i la màgia són una mateixa cosa, entenent els símbols com imatges, visuals, sonores, corporals, etc., amb els quals l'home es reuneix amb la vida de la natura, que no veu com una cosa separada d'ell mateix, donat que no ho és.

Els símbols que van crear els pobles arcaics permeten a l'home del segle XXI recuperar l'aliança amb els elements naturals sempre que abandoni el seu estudi com a mera obra d'art o document antropològic. Els mites antics en general eren formes màgiques que conciliaven als homes amb la vida interior de la natura, aquella en què els elements (els déus) es complemen ten en la unitat homogènia de la vida que no mor.

Els símbols són vius en la mesura que contenen la potència de la vida. La màgia operativa és el que passa en l'art en contemplar una creació artística que ens atrau o ens deixa indiferents i també succeeix en l'univers simbòlic. Si els símbols estan vius concorden amb l'esdevenir del creat i travessen els diferents nivells de la realitat, des de la més inferior a la més elevada o de la més subtil a la més concreta.

A la trobada del particular amb l'universal s'ha anomenat vibrato. En contemplar la naturalesa hauria de passar el mateix, les parts formen un tot que només es pot aprehendre per mitjà de la visió interior. Per penetrar en el vibrator de les formes naturals i en les correspondències que genera. El nostre viatge segueix als quatre elements: foc, aire, aigua i terra, ja que com va escriure Louis Cattiaux: "Els quatre elements formen l'alfabet amb el qual Déu ensenya als homes clarividents" ('El missatge retrobat' 5, 49).

En totes les tradicions l'home és el símbol per excel·lència. Tot el que hi ha a l'univers està contingut en l'home. Per això el cos humà és la representació del microcosmos relacionat amb els quatre elements de cadascuna de les parts del macrocosmos que l'animen i sustenten. En l'enfocament occidental aquesta representació és exterior, el cos humà contingut per l'univers simbòlic dels cercles concèntrics que representen el macrocosmos i que queda tan ben representat en les imatges de Hildegard von Bingen (s. XII) amb el seu Liber Divinorum Operum, mentre que en la tradició xinesa destaca el gravat de meditació taoista conegut com Neijing Tu, (618-907 dC).

En orient l'enfocament és des de l'interior, on s'accedeix al macrocosmos a través un viatge interior alquímic, amb la finalitat despertar centres energètics -mitjançant pràctiques de meditació, dieta, salut, sexualitat ...-, capaços de purificar el ser per assolir la vacuïtat del mal. I retornar a així a la unitat. En aquesta anatomia simbòlica el cos de l'ésser humà és el forn alquímic que conté tots els elements i que queda representat magníficament en el gravat de l'Neijing Tu, que descriu el mapa per aconseguir traspassar totes les barreres a traspassar per la nostra energia vital.

La simbologia ha de desvetllar allò que oculten els llenguatges. El nou i el vell són dues cares de la mateixa moneda. Tot i que els llenguatges i les contingències canviïn, el símbol parla de l'essencial, de l'experiència de l'essencial, ja que l'essencial en si mateix és profundament equívoc.  (Apunts del curs de Simbologia de la UB 2016/17).

ALETTA JACOBS

Aletta Henriëtte Jacobs (Sappemeer, 9 de febrer de 1854 – Baarn, 10 d'agost de 1929) fou una metgessa, activista pel sufragi femení i inventora neerlandesa. Nascuda al petit poble de Sappemeer, va col·laborar reeixidament en diversos camps, com el de la medicina i el de l'ajut a les persones de classes baixes. A banda dels molts èxits que aconseguí al llarg de la seva vida, també fou la primera dona a estudiar en una universitat neerlandesa, i la primera metgessa dels Països Baixos.

Nascuda el 9 de febrer de 1854, filla d'Abraham Jacobs i Anna de Jongh, era la vuitena d'onze germans. El seu pare era metge, i va ser gràcies a ell que Jacobs s'interessà per la medicina. De petita, feia visites amb ell, i veure com exercia la seva professió i ajudava la gent va fer que volgués esdevenir metgessa.

Tot i que volia estudiar medicina, l'educació per a les dones als Països Baixos era molt limitada. Jacobs va poder acabar la primària el 1867, però, fins llavors, cap dona de Sappemeer podia entrar a la secundària. Això no va impedir que Jacobs seguís estudiant, i el 1870 va aprovar l'examen per ser assistent químic. Això va fer que guanyés reconeixement i J. R. Thorbecke acabés donant-li permís per entrar a la Universitat de Groningen el 28 d'abril de 1871. El 8 de març de 1879, Jacobs es graduà com a la primera dona metgessa als Països Baixos, amb només 24 anys, i un any després, la primera en obtenir un doctorat.

Després de graduar-se, Jacobs es mudà a Londres, on va començar a trobar-se amb moltes activistes feministes, a favor de la contracepció i del sufragi femení. Aquestes idees van influir molt a Jacobs; especialment, la necessitat de les dones de disposar d'anticonceptius per prevenir embarassos no desitjats.

Posteriorment, es trasllada a Amsterdam, on va establir la seva pròpia clínica per a gent de classe baixa que no es podia permetre altres metges. Moltes dones també li van demanar mètodes anticonceptius. Jacobs pensà diverses maneres d'ajudar a resoldre el problema; ajudà, i perfeccionà el diafragma, també conegut com el pessari de Mensinga, motiu pel qual molta gent acredita la invenció a W. P. J. Mensinga. Malgrat que Mensinga va fer el primer diafragma, Jacobs parlà amb ell i va poder fer contribucions i canvis al disseny de l'aparell per perfeccionar-lo.

Després d'anar a la trobada del Consell Internacional de Dones a Londres el 1899, Jacobs decidí deixar d'exercir com a metgessa per dedicar-se a la causa pro sufragi femení. Després de l'inici de la Primera Guerra Mundial, Jacobs va celebrar un míting del Consell Internacional de Dones a La Haia. Durant tot el període de guerra, va continuar lluitant pel sufragi femení, i va fer intervencions en diverses conferències.

La seva lluita va donar fruits quan en 1919 es va aprovar als Països Baixos el dret de les dones a votar.

Amb molts dels seus objectius assolits i un important llegat també a favor de la pau mundial i l'educació sexual, Jacobs va morir el 10 d'agost de 1929, a Baarn (Països Baixos), als 75 anys. La seva figura ha estat recordada al seu país en nombrosos llibres i fins i tot una pel·lícula documental filmada en els 90.

Llibres:
http://www.alettajacobs.org/atria/Aletta_Jacobs/Publicaties/over_aletta_jacobs.html

Fonts:
http://www.alettajacobs.org/atria/Aletta_Jacobs.html